- Bon dia, estava mirant...
- Háblame en español.
- A vosté de menuda no li varen ensenyar a demanar les coses per favor?
- Háblame en español.
- A vosté de menuda no li varen ensenyar a demanar les coses per favor?
Açò em passava fa uns dies. Una de tantes.
Com que és el pa de cada dia per als valencianoparlants, no vull parlar
d'això, perquè totes les setmanes en tindria un cabàs.
Em detindré a analitzar què hi ha darrere d'eixa resposta.
En primer lloc, les llengües romàniques entre elles són molt semblants. I valencià i castellà ho són molt. En un cas hipotètic que es trobaren parlants monolingües d'ambdues llengües (hipotètic, perquè en valencià ja no en queden) i que no hagueren sentit mai la llengua de l'altre, només els costaria uns minuts adaptar-s'hi i poder mantindre una conversa sense massa dificultats de comprensió. Pensem com va la cosa amb els italians. Ens entenem.
En segon lloc, aquesta poca dificultat teòrica de comprensió ja perd tot el sentit si tenim en compte que la conversa té lloc a València.
En tercer lloc, en tot cas, la resposta més lògica i normal seria un "disculpe, pero no le entiendo. ¿Me lo puede repetir?" Aquesta seria la resposta menys agressiva, ja que d'una manera molt diplomàtica estaria expressant que:
1) No entén el valencià
2) És parlant de castellà
3) La petició de repetició evita la falta d'educació de demanar a l'interlocutor que canvie de llengua; però, al mateix temps, obri la porta perquè aquest la canvie i li parle en la llengua que entén.
Què subjau, doncs, al fons d'una expressió com "háblame en español"?
1) El valencianoparlant és espanyol i, doncs, ha de parlar espanyol. Si parla valencià, quan sap perfectament parlar espanyol, perquè, de fet, hi està obligat, és perquè "no vol". Té altres intencions que es jutgen hostils. La llengua "normal" és l'espanyol. Si no el parla, és que passa alguna cosa fora de la normalitat.
2) Hi ha una voluntat clara de jerarquia. La "meua" llengua és "superior" a la teua i, doncs, t'hi has de sotmetre. Jo no tinc cap voluntat d'entendre't, perquè tu estàs obligat a parlar la meua llengua.
3) L'imperatiu deixa clar que l'interlocutor, amb els raonaments que estem explicant, considera que se li ha faltat al respecte per parlar-li valencià. L'absència d'una fórmula de cortesia demostra rebuig i cabreig.
Resumint, es tracta d'una mentalitat colonial.
Llegisc hui a La Marina Plaza una notícia en què les expressions de colonialisme lingüístic són:
- "Mira, bonita, si me hablas en japonés no te voy a entender nunca" [amb "japonès es refereix a valencià].
- "Tu lengua no tiene por qué ser otra que no sea el español, que para eso estamos en España".
- "Vivís gracias a nosotros y por tanto nos debéis un respeto".
Fixem-nos com s'han expressat de manera explícita tot el que déiem que es contenia de manera implícita en la conversa primera. En aquell cas no hi havia una paraula més alta que l'altra, en aquest cas segur que sí. Però el fons és el mateix.
Finalment, una reflexió que ve a tomb. En els mitjans de comunicació espanyols es parla constantment que a Catalunya "se niegan a contestar en español".
Tots sabem que això és fals. I només cal posar els peus a Catalunya per comprovar-ho. El producte de tants anys de persecució lingüística és tan fort que, en el 90% o més de casos, s'atén directament en espanyol o a la primera paraula de resposta en espanyol es canvia de llengua. En la resta, es canvia de llengua, encara que es demane amb males formes.
Ara bé, pot haver-hi algun cas que algú s'haja negat a parlar espanyol? Sí, és clar.
M'explique. Jo mateix no tinc cap problema a parlar la llengua del meu interlocutor si m'ho demana. Per descomptat que no. De fet, m'agrada. I tant.
Ara bé, si em responen amb eixa falta de respecte ("a mí me hablas en cristiano" i derivats), molt probablement s'emporten un "no em dóna la gana" o derivats.
Això sí, després podran dir que els seus prejudicis han estat confirmats i que a València hi ha un fum de "radicales". Quan, en realitat, l'únic que han trobat és una resposta a la seua mala educació.
En definitiva, no hi ha cap "llei natural" que diga que els parlants d'algunes llengües tinguen més drets que d'altres i, per tant, som la resta els que hem de mostrar-los submissió. Com no hi ha cap "raça" superior a cap altra.
I, com deia Mandela, de la mateixa manera que s'havia ensenyat a odiar, ara es pot ensenyar a estimar.
En primer lloc, les llengües romàniques entre elles són molt semblants. I valencià i castellà ho són molt. En un cas hipotètic que es trobaren parlants monolingües d'ambdues llengües (hipotètic, perquè en valencià ja no en queden) i que no hagueren sentit mai la llengua de l'altre, només els costaria uns minuts adaptar-s'hi i poder mantindre una conversa sense massa dificultats de comprensió. Pensem com va la cosa amb els italians. Ens entenem.
En segon lloc, aquesta poca dificultat teòrica de comprensió ja perd tot el sentit si tenim en compte que la conversa té lloc a València.
En tercer lloc, en tot cas, la resposta més lògica i normal seria un "disculpe, pero no le entiendo. ¿Me lo puede repetir?" Aquesta seria la resposta menys agressiva, ja que d'una manera molt diplomàtica estaria expressant que:
1) No entén el valencià
2) És parlant de castellà
3) La petició de repetició evita la falta d'educació de demanar a l'interlocutor que canvie de llengua; però, al mateix temps, obri la porta perquè aquest la canvie i li parle en la llengua que entén.
Què subjau, doncs, al fons d'una expressió com "háblame en español"?
1) El valencianoparlant és espanyol i, doncs, ha de parlar espanyol. Si parla valencià, quan sap perfectament parlar espanyol, perquè, de fet, hi està obligat, és perquè "no vol". Té altres intencions que es jutgen hostils. La llengua "normal" és l'espanyol. Si no el parla, és que passa alguna cosa fora de la normalitat.
2) Hi ha una voluntat clara de jerarquia. La "meua" llengua és "superior" a la teua i, doncs, t'hi has de sotmetre. Jo no tinc cap voluntat d'entendre't, perquè tu estàs obligat a parlar la meua llengua.
3) L'imperatiu deixa clar que l'interlocutor, amb els raonaments que estem explicant, considera que se li ha faltat al respecte per parlar-li valencià. L'absència d'una fórmula de cortesia demostra rebuig i cabreig.
Resumint, es tracta d'una mentalitat colonial.
Llegisc hui a La Marina Plaza una notícia en què les expressions de colonialisme lingüístic són:
- "Mira, bonita, si me hablas en japonés no te voy a entender nunca" [amb "japonès es refereix a valencià].
- "Tu lengua no tiene por qué ser otra que no sea el español, que para eso estamos en España".
- "Vivís gracias a nosotros y por tanto nos debéis un respeto".
Fixem-nos com s'han expressat de manera explícita tot el que déiem que es contenia de manera implícita en la conversa primera. En aquell cas no hi havia una paraula més alta que l'altra, en aquest cas segur que sí. Però el fons és el mateix.
Finalment, una reflexió que ve a tomb. En els mitjans de comunicació espanyols es parla constantment que a Catalunya "se niegan a contestar en español".
Tots sabem que això és fals. I només cal posar els peus a Catalunya per comprovar-ho. El producte de tants anys de persecució lingüística és tan fort que, en el 90% o més de casos, s'atén directament en espanyol o a la primera paraula de resposta en espanyol es canvia de llengua. En la resta, es canvia de llengua, encara que es demane amb males formes.
Ara bé, pot haver-hi algun cas que algú s'haja negat a parlar espanyol? Sí, és clar.
M'explique. Jo mateix no tinc cap problema a parlar la llengua del meu interlocutor si m'ho demana. Per descomptat que no. De fet, m'agrada. I tant.
Ara bé, si em responen amb eixa falta de respecte ("a mí me hablas en cristiano" i derivats), molt probablement s'emporten un "no em dóna la gana" o derivats.
Això sí, després podran dir que els seus prejudicis han estat confirmats i que a València hi ha un fum de "radicales". Quan, en realitat, l'únic que han trobat és una resposta a la seua mala educació.
En definitiva, no hi ha cap "llei natural" que diga que els parlants d'algunes llengües tinguen més drets que d'altres i, per tant, som la resta els que hem de mostrar-los submissió. Com no hi ha cap "raça" superior a cap altra.
I, com deia Mandela, de la mateixa manera que s'havia ensenyat a odiar, ara es pot ensenyar a estimar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario