Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de septembre de 1924—València; 27 de març de 1993)
Oda a Barcelona
Oh Barcelona, molt t'estime
carrer a carrer, plaça a
plaça. A les meues nits de malalt
estés al llit et recórrec
insomne, camine sobre
l'empedrat amb la passera
insegura, vacil·lant. Llegesc inscripcions
a les cantonades, truque a
unes portes que se'm desfan i
es tornen munts de cendra.
Veig la noieta que ha baixat
a comprar la llet. Les dones
duen les cistelles carregades de
bledes, apis, pa de pagés. T'estime
molt, t'estime dolorosament,
ciutat, l'olor de boirina,
el vent de la mar, la humitat, façanes fumades,
bragues als balcons del
Fossar de les Moreres, el rei
de ferros, de llaunes, Santa Maria del
Mar, jo he guardat fusta
al moll, Salvat-Papasseit.
Oda a Barcelona
Oh Barcelona, molt t'estime
carrer a carrer, plaça a
plaça. A les meues nits de malalt
estés al llit et recórrec
insomne, camine sobre
l'empedrat amb la passera
insegura, vacil·lant. Llegesc inscripcions
a les cantonades, truque a
unes portes que se'm desfan i
es tornen munts de cendra.
Veig la noieta que ha baixat
a comprar la llet. Les dones
duen les cistelles carregades de
bledes, apis, pa de pagés. T'estime
molt, t'estime dolorosament,
ciutat, l'olor de boirina,
el vent de la mar, la humitat, façanes fumades,
bragues als balcons del
Fossar de les Moreres, el rei
de ferros, de llaunes, Santa Maria del
Mar, jo he guardat fusta
al moll, Salvat-Papasseit.
Res no m’agrada tant
Res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.
M’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té en llevar-li la costra socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en un oli que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
Després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
De vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot.
Els amants No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs
Vicente Blasco Ibáñez
Vicente Blasco Ibáñez (Valencia, 29 de enero de 1867 – Menton, Francia, 28 de enero de 1928)
estancias en la cárcel valenciana de San Gregorio
su casa madrileña de la calle Princesa, en la que recibía a la sociedad y la cultura de la época
la llegada de Blasco Ibáñez a Argentina, en 1910. Se dice que fueron a
recibirle más de 100.000 personas. Cuando llegó al puerto de Buenos
Aires, una docena de reporteros subieron a la cubierta del barco para
hacerle sus primeras fotografías en el país.
El éxito y la popularidad de Blasco Ibáñez no tuvieron fronteras.
Durante una larga gira de conferencias por los Estados Unidos, el
escritor fue investido Doctor Honoris Causa por la Universidad de
Washington.
JOANA RASPALL
Joana Raspall (Barcelona, 1 de juliol de 1913 – Sant Feliu de Llobregat, 4 de desembre de 2013)PODRIES
Si haguessis nascut
En una altra terra,
Podries ser blanc,
Podries ser negre...
Un altre país
Fora casa teva,
I diries "sí"
En un altra llengua.
T'hauries criat
D'una altra manera
Més bona, potser
Potser més dolenta.
Tindries més sort
O potser més pega...
Tindries amics
I jocs d'una altra mena;
Duries vestits
De sac o de seda,
Sabates de pell
O tosca espardenya,
O aniries nu
Perdut per la selva.
Podries llegir
Contes i poemes,
O no tenir llibres
Ni saber de lletra.
Podries menjar
Cases llamineres
O només crostons
Secs de pa negre.
Podries ....podries...
Per tot això pensa
Que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa
Si tu fossis nat
A la seva terra
La tristesa d'ell
Podria ser teva.
No hay comentarios:
Publicar un comentario