Josep Damià Mollà i Beneyto 

 Activista primerenc del nacionalisme valencià contemporani i analista curós de la canviant realitat demogràfica, territorial, econòmica i social del nostre tardofraquisme, s´havia dedicat a la investigació i a l´ensenyament al llarg de 35 anys, a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de València.

  Home compromés culturalment i emocional amb el seu país, Damià fou, sobretot, una persona tan intuïtiva i perspicaç com honesta i afable; un liberal, un home bo, excel·lent company i amic, estimadíssim mestre universitari, organitzador de sucoses tertúlies, pactista, gran conversador i gran amador; d´una gran generositat, per tant. 

 El seu mèrit fou dir amb uns altres que, més enllà d´un blaverisme i un catalanisme ultramuntans, existia una manera de sentir-se valencià sense renunciar a res.

  El tàndem que creà amb Eduard Mira va ser capaç de trencar uns murs que no volien admetre la realitat d´una societat com la valenciana. Foren nomenats pares del tercerviisme. 

 Era encoratjador i reconfortant escoltar Damià Molla per a tots aquells que veien que València era molt més que catalanista o blavera. Al seu voltant va crear un grup de treball i reflexió que tindria continuïtat. La trajectòria de Damià Mollà va ser paral·lela i conjunta a aquelles tertúlies de l´Hotel Inglés moderades per Vicent Franch. També fou un dels referents del llibre col·lectiu tercerviista Document 88. La posada en pràctica d´una associació com Futur Valencià, encapçalada per ell, fou decisiva per a promoure la reflexió pràctica de la societat valenciana al voltant de la identitat. Els resultats es diluiren en el temps però allí quedà eixe esforç que després serviria de base per a uns altres projectes. Mollà va creure també en el pes de la cultura festiva, quan el valencianisme més intel·lectual en fugia. Va estar vivint la festa fallera silenciosament en els primers anys de la comissió fallera universitària Universitat Vella.

 En definitiva, la sorpresa per la silenciosa desaparició d´un sociòleg, valencianista, conciliador i persona de bé ha d´incitar a la reflexió.

 Club de Encuentro, 9 de desembre de 1987. Damià Mollà i Eduard Mira, guanyadors del Premi d´assaig Joan Fuster amb De Impura Natione, pronuncien la conferència «Un compromís històric entre els valencians». «Necessitem un mite col·lectiu que bega en el nostre passat, en un passat privatiu i gran, no reduïble a trivialitzacions. Necessitem un projecte nacional que prenga com a base el nostre particularisme. Necessitem un nacionalisme valencià integrador, que admeta el fet que som una comunitat dual ja des del nostre origen. En el seu temps, els valencians completàrem i exemplaritzàrem l´esquema plurinacional de la Corona d´Aragó, que serviria com a model a la monarquia hispànica. Sempre hem estat una comunitat nova, jove, vital i oberta al món; una societat que beu en el passat, però que cada dia construeix son ésser propi».

 Una de les meues experiències personals més gratificants va ser participar en les tertúlies de l´Hotel Inglés iniciades arran de la publicació de De Impura Natione (1986). Al caliu de les tertúlies va nàixer l´anomenada tercera via, rebatejada posteriorment per August Monzon com a «valencianisme de diàleg». Per a un jove de vint-i-sis anys tindre «veu i vot» en les tertúlies setmanals amb noms ben significatius del valencianisme va ser una experiència inoblidable. La lliçó vital més important que vaig aprendre de l´experiència de l´Hotel Inglés fou que les idees tenen capacitat d´incidir en la societat. Contràriament als apologistes de la fi de la història, els llibres poden moure les persones a resoldre conflictes, a pensar i bastir noves formes de convivència comunitària.

 De Impura Natione, l´obra de Damià i Eduard Mira, també influí en les noves generacions en col·lectius com la Joventut Valencianista o l´Associació Tirant lo Blanc adscrits a sectors tradicionalment enfrontats del valencianisme. Aquells jóvens d´aleshores, provinents en molts casos de l´òrbita d´Unió Valenciana, ocupen actualment càrrecs institucionals del Govern. I no es pot menystindre la influència de l´obra en els estatuts constitutius del Bloc Nacionalista Valencià (1998) que proclamen «l´assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià».

 La voluntat de superar el conflicte lingüístic expressada per Damià influí també en l´àmbit institucional amb la creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua. Si acarem el preàmbul de la Llei de Creació de l´AVL i les pàgines de De Impura Natione advertirem un mateix aire de família: «El valencià, la nostra llengua, és sovint utilitzada com un motiu de discòrdia entre valencians, en comptes de ser el tret comunitari desitjable d´identificació i d´unió. S´ha de dir ací que la identificació mecànica que sovint s´ha fet entre llengua i nació, per una part i l´altra, no ha ajudat gens a clarificar la qüestió i a assentar-la sobre les bases d'una mínima serenitat i racionalitat. Cal, doncs, saber desactivar eixe conflicte socialment esterilitzant [...]. Al final d´eixe camí guanyaria la nostra llengua, que vol dir guanyar tots els valencians.»

 Gràcies, Damià, per haver-nos ajudat a recuperar la nostra autoestima.