Un mes sense tu...

Mami, mamita, quina falta em fas...no sé com continuar sense tu. Voldria veure't, comptar-t'ho tot, el dia a dia, el bo q m'ha passat, els meus calfaments de cap, emportar-te a "xicotita", per a que la veres i a "bonica", com està de gran.
Sí, ho sé, si havia de passar, ha sigut de la millor manera, com tu volies, a casa amb els teus, ràpid, sense fer soroll, sense molestar, amb dignitat, però no em faig a la idea, pareix un mal son del què voldria despertar i tornar a tindre't al meu costat, estar juntes, com sempre .
Pensant-ho, 80 anys, ha sigut una vida llarga, amb alegries i patiments, teníem el que teníem, però tu aconseguires que fórem feliços i valoràrem el que venia de bo, perquè sempre es pot estar pitjor, molta gent no ho sap i perd el temps, patint per bobades, nosaltres sí ho sabíem, gaudiem junts, però ara tu, ja no estàs i es fa difícil gaudir.
Llei de vida, diuen, però jo no vull eixes lleis, et vull al meu costat i ja no estàs. M'has ensenyat a lluitar, fer la vida bonica i disfrutar-la. Així continuaré fent-ho, però de moment vaig a permetre'm plorar-te, plorar-te molt, perque és el que necessite, no ho puc evitar, no ho vull evitar.
Em queda la tranquil·litat, que has conegut a les teues netes, "ja tenim un muntó de xiqueta", deies de Danielita, dormir amb ella, comprar-li xuxes, passejar juntes i dir-li "boniiiicaaaaa", ella no t'oblidarà mai, segur i Xicotita o Katieta com tu li deies, has viscut l'espera, menuts huit mesos, quina panxa i quant va arribar, com plorava i tu com paties, però vas superar la malaltia d'abans de l'estiu per a estar junts una altra vegada i veure com ara es riu, la teua Katia... l'has disfrutat molt. "Dúsmela que la veja..." pareix q et senta encara. Daniela i jo, pensem parlar-li molt de tu per a q et vullga com nosaltres.
Pijor seria q estigueres patint, malament o sense esperança, donant faena, sé que tu no voldries això, seria pitjor, però...no sé si t'he dit prou vegades el que et vull, no ho sé, no sé si t'he donat prou besos, si hem passat prou estones juntes...no ho sé, jo voldria mes, molt mes.
Eixirem avant, tu m'has ensenyat a continuar i fer-ho tot bo, ho veig ara, sempre avant. Seguiré molts dels teus esquemes, altres no, perquè mira q renyíem, per tant de trasto que guardaves, però els esquemes essencials, sí els continuaré.
Un mes sense tu, mami, que llarg s'ha fet, com podré seguir. A poc a poc, dec fer-me a la idea, però mai oblidaré el que he viscut amb tu, la teua essència, no puc llevar-te del meu cap, ni del meu cor. Segur que des d'on estigues, estaràs cuidant de tots nosaltres, dels teus, això diuen, però no és consol, mami, qué falta em fas, quant et vull, ajuda'm a seguir, mamiii