Honorables consellers.
Diputats i diputades.
Membres de la societat civil que ens acompanyen.
Personal de la casa.
Mitjans de comunicació.
Moltíssimes gràcies a tots i a totes.
Vull agrair molt sincerament l’honor que ens han atorgat als membres que estem asseguts en la Mesa.
Vull començar, amb el cor en un puny, els confesse, mostrant respecte per la història del parlamentarisme valencià i del gran poble valencià.
Senyories, crec que avui és un dia per a evocar Estellés. «Arribarà un dia en què ja no podrem més i, llavors, ho podrem tot.» Crec que naix un horitzó i un temps nou, tan desconegut com apassionant. Potser no tenim totes les certeses, ni molt menys, però la resposta està en la política, la resposta és la política, la millor versió de la política.
La política és la capacitat creativa humana per avançar col·lectivament, per resoldre civilitzadament conflictes i desencontres, per formular l’adhesió a la causa dels altres, a la causa de la resta, per construir, com deia també Pedro Zerolo, una societat que fomente la diversitat i la pluralitat, clar que sí.
Vaig aprendre, com tants i tantes, sent alcalde del meu poble, molt jovenet, que la política és vocació de servir els altres. La política no pot tributar en els altars de l’egoisme ni de la cobdícia. La política no pot avergonyir ningú, sinó que la política ha de dignificar la condició humana.
Crec, sincerament, que és la primera o, potser, la darrera trinxera que li queda a la gent humil, a la gent que no té res, per fer valer la seua veu, i combatre qualsevol forma de tirania, per a rescatar les persones de la desesperança, de la frustració, de la desconsideració, com els familiars de les víctimes del metro, per exemple.
Per això, cal reivindicar el valor genuí del parlamentarisme com a bressol de drets i de llibertats i de la justícia social. L’humanista valencià universal, Joan Lluís Vives, ja va afirmar fa segles que, si se desterra la justícia, mor la llibertat.
Senyories, vivim temps difícils i complicats, sens dubte, i, per això mateix, encoratjadors. Certament, el sistema, allò que anomenem sistema i que la gent veu com a sistema, mostra símptomes de fatiga. Hauria de poder escapar del seu cos de pedra, fossilitzat moltes vegades, obrint pas, obrint futur, amb la paraula transparència, amb la paraula regeneració, amb la paraula humilitat, amb la paraula esperança.
Des d’un parlament, ¿com no proclamar que les paraules canvien i transformen el món? Algú va dir que no són les màquines sinó les idees les que mouen el món; i aquest hemicicle és la catedral de les paraules, el santuari de les idees. Paraules lliures i educades: parlar, escoltar, dialogar, concertar...
S’ha citat Fuster. Fuster deia que de la discussió naix la llum. La veritat no és un dogma, no és un punt i final. És un punt i seguit, un punt i seguim, punt d’intersecció, punt de trobada. La veritat és polifònica. Wittgenstein deia que el límit de les paraules, el límit del llenguatge és el límit del món. Que les paraules aquí, en esta casa, fetes llei, bones lleis, dibuixen un món, una comunitat més justa, més lliure, més igual entre persones i territoris.
Parlem i raonem, aleshores, de més justícia, més llibertat, més igualtat, més oportunitats, més convivència. I, per tant, seguint aquella lògica, millorarem la vida de la gent.
Parlem també d’austeritat. En eixe sentit, els anuncie que, en acabar el ple, proposaré a la mesa que l’àgape tradicional siga enviat a un menjador social i que la cortesia i les bones maneres fluïsquen de forma diferent.
Custodiem eixos valors. Ahí està, mirem l’escut de Les Corts. És un símbol, és una metàfora –per exemple, la de l’Àngel Custodi–, i que la nostra siga la llança de sant Jordi. Custodiem els valors que he dit i que la nostra siga la llança de sant Jordi, una altra part, un altre braç de l’escut.
Diuen que el drac encarna el mal en estat pur. Aquí el mal és la corrupció, és l’atur, és la desesperança, és l’exclusió. Guanyem eixe combat, que ens inspire la lluminositat de Sorolla als valencians.
Aquestes Corts, junt a la resta de l’arquitectura institucional i civil, han de contribuir a ser l’espill de la societat, dels anhels de les persones normals, dels treballadors i empresaris, dels joves.
Valentí Fuster, l’eminent cardiòleg, explicava fa uns anys que un percentatge massa elevat de gent jove no confiava en els altres, no confiava en la gent ni en el futur. Hem de pegar-li la volta a tot això. Que la gent se mire aquí i l’espill retorne el rostre generós portador de causes nobles i justes, que
retorne este espill un somriure humil i amable. Diuen que el somriure és la distància més curta entre dos persones. Jo estic convençut.
Senyories, els tristos no canvien el món, ni els tristos ni el covards. L’esperit del nostre poble valencià és emprenedor, valent, inconformista, honest, optimista; tot un passaport per al futur. «L’optimisme és una font de riquesa», deia Manuel Vicent. Avui ser valent és el coratge d’escoltar. Avui ser valent és el coratge d’escoltar els altres, de dialogar, de concertar.
Cadascú –i mire a tots i a totes– cadascú militem en un lloc, però tots militem en la vida. Fem que la vida siga millor per a tots i per a totes, els nostres conciutadans.
Em permetran que acabe reiterant la gratitud i posant-me a disposició absoluta de tots vostés.
I deixen que, finalment, salude, amb tota la meua capacitat d’estimar, Clemente i Maria Teresa, els meus pares, que han improvisat un viatge inesperat –per què no dir-ho?– des de Benicàssim per a estar aquí. Vos dec molt més que la vida.
Moltíssimes gràcies. (Aplaudiments)
No hay comentarios:
Publicar un comentario