Després
de 50 anys junts sembla que Pepito i Maruja sempre han estat junts,
però no, què va.
Vivien
en famílies diferents. De
Pepico conten no tenia més mania que tallar-se el "monyo"
a rape i sa mare... pallissa. Fins el dia de la comunió li donà el
disgust i anà rapat el xiquet; i
en casa de Maruja deien que la xiqueta no volia menjar
res, i s'abuelo se n'anava a València i li comprava galletes
Maria, que, en eren les que n'havia en aquella època...
Anaven
a escoles diferents. A
Pepico els dominicos, quan jugava al futbol li deien: "Dasí,
si pegas, el domingo que viene no sales" i ell que contestava:
"No, no, tranquilo, no" i encara no li havien pegat una
patà ja havia tombat a l'altre d'una punyà. I
de l'escola de Maruja, la veritat és que no en sabem molt, el que sí
sabem és que quan s'acabava, se n'anava a donya Mercedes, la mestra
de costura, i
també sabem que el dia que estrenà la bicicleta, se'n va anar
a la séquia.
I de jovenents sabem que a Pepito , no se li ocorregué una altra idea
que voler ser "boxejador" i que fins i tot anà a la plaça
de bous... i sa mare quan arribava a casa... pallissa que li
pegava... per a que entenguera que no volia que boxejara.
De
pasqueros i pasqueres no sabem res. Maruja sempre ha dit que ella
tenia altres pretendents i que Pepito en duia més d'una de
cap...si va haver alguna cosa més han guardat bé el secret. El
que sí és segur és que Pepito anava darrere de Maruja. Però,
ai, com són les coses, ellaaaaa, ella es feia la dura, perquè
clar... tots li deien..."ell serà bon xic però son
pare..." I a ella, a ella li agradava ell però... així
que ell va escriure-li cartes que donava als revisor
dels autobusos, i quan Maruja pujava, el revisor de torn li les
donava.
I al final es casaren. A ell li agradava molt ballar però deixà de fer-ho i
se n'anaren a Madrid.... i
veges per on, els tocà la loteria... 280
pessetes... tota una fortuna que els permeté anar a Alacant i passar
la nit allí i vore el lloc on Pepito havia fet la mili.
I
després, de novençans, com era costum a l'Horta, se n'anàren a
viure a casa de la mare de l'home, o siga a casa de la sogra de
Maruja. I
treballaven: Pepico venia llet amb son pare, de la lleteria del
carrer Castelló i Maruja a la casa. Passaren
una mala època econòmica perquè tenien la casa i menjaven
però de diners només 10 duros els diumenges per a anar al cine.
Maruja deia: "però Pepico, no tenim ni seguro... si caiguerem
mals..." I també: "el dia que tinguem xiquets... com estem
no podem estar!!!" I Pepa, la mare de Pepito li va buscar faena: primer a la federació
arrossera triant l'arròs i després quan allò s'acabà... a
una fabrica de mobles. Pepico
i Maruja estalviaven i estalviaven...
I nasqué Salut, i com que repartir mobles amb el camió i
dormir totes les nits a casa no podia ser, va decidir comprar
un taxi.
I de nou dificultats econòmiques, perquè el taxi calia pagar-lo,
és clar !!
I després nasqué la segona filla, Pepi, i, de ser-ne 3 en
l'habitació en passaren a ser 4 (que anem a fer-li, a casa de Pepa
no hi havien més habitacions !!!) Pero quan
prengué la comunió la filla major, els pares decidiren que els
calia més espai i compraren un pis. I torna-li a passar dificultats econòmiques i a haver d'estalviar. I al pis només es dormia, perquè dinaven en casa de la mare
de Pepico i moltes vesprades sopaven a casa de Maria, la tia Maria, o
la iaia Maria, com li deien les nostres cosines. Uns
anys més tard quan l'abuelo, el tio Paco, va morir, començàrem
a viure al pis, amb l'abuela, que només 15 dies més tard,
i després d'una nit fent-li mal la panxa, es va morir.
Va
ser el moment de deixar d'estalviar per que ja estava tot pagat: la
casa, el taxi... però,
clar, sempre hi ha un però, i eixe mateix any els aparegué un
altre mal de cap: la malaltia de la xiqueta... i bé eixe si
seria un calfament de cap per a tota la vida per a tots, per als
pares, per a la germana, per a ella mateixa.
I després a la casa, els plats de vidre verd que tan poc li agradaven
a Salut, i la tele en blanc i negre, l'escola de les filles, i les
facultats, i el casament de la xicoteta, i la neteta...
I ara, les partides de cartes les vesprades dels dissabtes (que un
dia Pepito no els deixarà entrar més, de trampes que li fan i
diners que li trauen !!!)
Però
bé, qui més sap de la seua història són ells, i
si volen ara ens poden contar alguna coseta més.
Tots
nosaltres els podem ajudar. Si algú se'n recorda d'alguna cosa (una
anècdota de menuts, un ball que ballara Pepito, una bordà de
Maruja, un concurs, un viatge, una discussió amb un venedor... que
sé jo, mil històries, només cal dir: Te'n recordes quan... i ells
que continuen, perquè, vulguem o no 50 anys junts, donen per a molts
records.
